El llibre del Consolat de Mar

Volem agrair immensament aquesta magnífica aportació del Prior del Monestir de La Real, l’historiador i teòleg P. Josep Amengual i Batle on s’hi conserva a la biblioteca del Monestir, el Còdex del Consolat de Mar (1385) més antic existent. Document origen del Dret Mercantil al món i de la Legislació Marítima Internacional.

Llibre de Consolat de Mar

Biblioteca Balear del Monestir de La Real, Missioners dels Sagrats Cors. Jornades i Simposi del CMN. 21-22 de novembre de 2019

Amigues i amics :

La vostra visita al Monestir de La Real, l’únic que hi hagué a les Illes Balears de l’ordre cistercenc, ens honora. Nosaltres formam part de la congregació de Missioners dels Sagrats Cors, nascuts a la muntanya de Randa, a sant Honorat, que fórem cridats a aquest monestir, per a reconduir i servir la feligresia de La Real, que, en bona part habita al Secar de La Real, mentre el monestir és a La Real. Dit en termes més entenedors, el comte Nunyo Sanç, fundador material del cenobi, va trasplantar els monjos vinguts de Poblet a Santa Maria d’Esporles, Sancta Maria de Sportulis, o sia, a la desapareguda alqueria Alpic, avui coneguda com La Granja que, pròpiament, s’hauria de dir La Granja de La Real.

La Real és un topònim enganyós, doncs el solen derivar del fet que el rei en Jaume va establir el seu campament per aquest indret, que dominava fins mitjan segle xx la badia de Palma. Per això, probablement, a La Real s’hi establiren els romans, i hi van durar fins devers l’any 70 abans de Crist. ¿Perquè s’establiren aquí? Probablement perquè tenien accés, de qualque manera a les sèquies de les fonts de la Vila i d’en Baster. Tot són termes medievals. Doncs bé, el comte Nunyo Sanç del Rosselló uns tres anys després d’haver establer els monjos a Santa Maria d’Esporles els traslladà al seu alcàsser, en el riad vora la Ciutat, és a dir, a l’horta de prop de la Ciutat. Josep Mª. Quadrado, en el segle xix, ja va conèixer la documentació que li permeté encertar en l’origen del topònim de La Real, tot derivant-lo de l’esmentat terme àrab, conegut per molts, atès que fa el nom de la capital d’Aràbia Saudita. Avui ja són coneguts més documents, referents al riad de vora la Ciutat.

Els monjos del Cistell convertiren La Real en un fogar d’espiritualitat, i en un modest centre de cultura. El Beat Ramon Llull acudí al monestir per a prendre consell, per formar-se, en el possible, i per escriure. En el seu testament de 1313 llegà un cofre dels seus llibres al monestir mallorquí, mentre en deixava un altre a la cartoixa de Vauvert, vora París, i un segon a Parsifal Spinola de Gènova.^[1] Coneixem el catàleg de la biblioteca realina de dia 27 de març de 1386.^[2] Les obres de Ramon Llull havien minvat molt, o no hi foren incloses totes.

Va ser precisament el record d’aquest testament que, pels anys 1930, va induir el P. Gaspar Munar, a començar aquesta biblioteca de La Real, tot comptant amb l’impuls dels joves missioners. En efecte, amb la desamortització de 1835 i 1836, l’arxiu i la biblioteca foren transportats, al menys en part, a Madrid. Per això, aquella colla de joves començà a promoure l’adequació d’obres de inspiració lul·liana i de temàtica balear. En aquesta trajectòria sortí a camí el còdex del Consolar de Mar.

És tracta d’una preuada peça, que ho és tant per la seva antiguitat, com pel seu contingut. Quant al contingut, és un exemplar més dels textos del consolat de mar, que consisteix en una compilació de les lleis que regulaven el tràfic comercial marítim, fins al segle xiv. aquestes normes venien dels grecs, romans, que passaren per l’etapa que anomenam bizantina, heretada pels ports italians, provençals, catalans, castellans, etc. La incidència de les regulacions atlàntiques fou menys important.

El rei Pere II (1240-1285), quan dia 1 de desembre de 1283 va establir el primer Consolat de Mar a València, és a dir, l’oficina que encabia els funcionaris al servei de la regulació del comerç i de la navegació marítima, va ordenar que aquest apliqués els usos i costums marítims de Barcelona, que es deien costums de mar i que no havien estat encara codificats.

Pel que fa a Mallorca, en els primers anys del seu regnat, és a dir l’any 1326, Jaume III nomenà dos cònsols de la Mallorca,^[3] fet que formalitzaria els començaments del Consolat de Mar. El rei Pere III quan l’any 1343 va conquerir la Ciutat de Mallorca, per tal de congraciar-se els poderosos mercaders illencs, que ja tenien consolats a molts ports,^[4] especialment al nord d’Àfrica, va confirmar l’existència del Consolat de Mar de Mallorca, per modum el formam in civitate Valentiae usitatos, es a dir, que s’havia de governar tot seguint la praxi del consolat de Mar de València.^[5]

Sembla que el primer emplaçament d’aquest departament de l’administració reial degué ser vora l’Hospital de Sant Andreu, on s’hi establiren les autoritats municipals i de l’Illa, és a dir a Cort.^[6]

Aquest departament estava emplaçat com un annex de la Llotja de Barcelona i de València, o en un edifici diferent, no gaire llunyà de la llotja de la Ciutat de Mallorca.

El Llibre del Consolat de Mar de Mallorca

Aquesta compilació del dret marítim medieval, que és al fons de la jurisprudència marítima internacional actual, està vinculada a la història de Mallorca en un sentit específic, doncs l’estudiós que més es va interessar pel còdex mallorquí, del qual en parlarem de seguida, va ser Arcadi Garcia i Sanz, el qual assegura que aquesta compilació mallorquina no va ser una còpia de la valenciana, sinó una adaptació, redactada i escrita a Mallorca, per encàrrec del mateix consolat mallorquí, en el qual va estar en ús durant més d’un segle.^[7]

Quant a l’antiguitat, el còdex de la Biblioteca de la Real és el més antic existent, doncs data de dia 23 de març de 1385, com ho escriu el f. 11, i ho ha recollit el mateix Arcadi García, en el seu estudi sobre aquest manuscrit.^[8] L’autor precisa que es tracta de l’únic còdex del Consolat de Mar datat en el segle xiv.

Aquest llibre va romandre durant segles en l’oblit, i, pel que ens ha arribat per tradició oral, un artesà del Jonquet el posseïa, juntament amb altres obres externament semblants, amb les quals en feia unes columnes per a sostenir la seva taula de treball. Vers l’any 1930, com ho recollí Arcadi García, Francesc Sureda i Blanes (Artà, Mallorca 1888 – †Palma, 1955) el va comprar, i el va vendre al col·lecionis Antoni Mulet, i una trentena d’anys més tard, el creador de la Biblioteca Balear de La Real, el P. Gaspar Munar, el va adquirir. Era per l’any 1961.^[9] D’aquesta manera, l’únic còdex del Consolat de Mar del segle xiv entrava en el món de la recerca i en el patrimoni bibliogràfic mallorquí, tot evitant la seva desaparició, o la seva venda a fora, destí massa freqüent per als objectes arqueològics, i, més encara per als bibliogràfics. Tornant al còdex de La Real, direm que conté una part documental pròpia de Mallorca, o «Llibre de capítols del consolat de Mallorques», en els ff. 11v al 198r.^[10]

Tant al principi com al final del volum hi foren afegits molts documents, considerats interessants per als cònsols. En concret, esmentem els 35 que foren transcrits, tot atenent les ordenances del Consell de Mallorca, segons l’establert el 28 de juliol de 1471.

En definitiva, la compilació de la legislació del comerç marítim era un codi vinculant, però també pensat amb una obertura dinàmica, que feia que pogués respondre a les demandes que sorgien al llarg del temps. Quelcom semblant deuen aportar certes notes marginals, que hi foren escrites.

Fins aquí és el que podem assenyalar breument, i d’una manera improvisada, doncs no som experts en història medieval. Ara voldríem concloure amb unes indicacions sobre el valor cultural que suposa el còdex del Consolat de Mar. Prou raó té Arcadi Garcia, quan pondera el patriotisme del P. Munar. ^[11]La Biblioteca Balear de La Real, encara que sigui privada, sempre ha estat al servei dels lectors que han demanat consultar el seus fons. I aquesta és la voluntat dels que seguim atenent-la, per a la qual cosa demanam la col·laboració de les institucions públiques. El sentit de pàtria és patent.

Ja hem recordat que la Biblioteca va sorgir per a continuar la tradició lul·lística del monestir de La Real sense monjos, però amb nous missioners.

I ja que còdexs medievals lul·lians no en corrien per Mallorca, és prou indicatiu que el més important dels que han arribat a la Biblioteca sigui aquest del consolat de Mar, que ens encamina per la tradició del dret internacional i per l’ideal d’un cert humanisme, que promou el trasllat del protagonisme de la història des de les aventures guerreres dels monarques i dels magnats, a les accions reflexives i dialogants dels juristes, que són més dignes de les persones humanes. El dret està destinat al bé comú, que, per invitació del president del Cercle Mallorquí de Negocis, Bartomeu Rosselló, ens va ocupar, tot inspirant-nos en el Beat Ramon Llull. Consolat de Mar i bé comú han de posar-se al servei de la pau internacional, que va ser una ambició innovadora de Mestre Ramon.^[12]

El patriotisme del P. Munar és ben cert que començava per Mallorca. Ell va ser autor d’històries de pobles, de biografies de personatges mallorquins, va resseguir institucions mallorquines com la del cant de la Sibil·la, o les devocions tan arrelades com la que s’ha practica a la Immaculada Concepció de María, Patrona de Mallorca, a l’Assumpció, amb ocasió de la definició del dogma catòlic sobre aquest esdeveniment. La història de Lluc, dels ordes religiosos, dels santuaris marians, son altres tantes aportacions que, a més del valor religiós indiscutible, ens expliquen la història dels municipis, de l’art, dels costums, etc.

Però, el P. Munar, i el Monestir de La Real s’obriren camí cap Amèrica, i, més tard vers Àfrica, aquest continent que tenim a dues passes, com ho mostra la nostra història romano-bizantina, també la dels temps musulmans, amb la qual es van retrobar els consols i mariners catalans i mallorquins dels ports d’Àfrica del Nord, per on es mogué l’incansable Ramon Llull. Vers 1342 Francesc des Valers, i un poc més tard Bernat Olzina (Alzina) i altres navegants illencs arribaren fins a Canàries, on els missioners i mariners mallorquins, tot moguts per l’estil evangelitzador lul·lià hi fundaren una església sense espases, tot impulsant l’aprenentatge de la llengua, per tal de ser útils per al diàleg religiós.^[13]

Aquest patriotisme humanista, cultural, d’encuny radicalment cristià és exigent mentre humanitza i fa persones mogudes pel bé comú i no principalment pel guany i profit immediat. Ajuda a respectar tots els pobles i a considerar-los com a iguals, per tal de cercar la igualtat, com a camí per a la pau. D’aquí que del patriotisme nadiu, hom comenci a estimar el nostre món, i a tots els que l’habitam, de manera que ens estenem amb el respecte vers un patriotisme planetari.

Una mostra d’aquesta obertura en són aquestes jornades, d’abast universal, durant les quals hom gira els ulls vers uns mallorquins medievals, mitjançant uns altres del segle xx, que estimaren i rescataren aquests llibres. Els primers ho feren amb formes diferents a les nostres, doncs s’afanyaren per a estimar i respectar aquesta terra i la nostra mar blava, abans que l’orbe fos conegut en tota la seva magnitud.

Ara que coneixem la grandesa i la limitació del nostre planeta, som amb condicions per a treballar amb el gran objectiu de tractar-lo amb humanitat, i per al servei de tota la comunitat universal, fins que pràcticament aconseguim fer-ne una societat justa i una pàtria confortable per a les nostres i les futures generacions.

---

[1] Testament de Ramon Llull, 26 d’abril de 1313: Item lego monasterio de Regali vnum coffre meum, cum libris qui ibis unt, quem habeo in hospitio dicti Petri de Sancto Minato. El document el podem llegir a Pau Mora– Lorenzo Andrinal, Diplomatari del Monestir de Santa Maria de la Real de Mallorca, I: 1232-1360. Abaciologi, Palma de Mallorca 1982, doc. 165, p. 442.

[2] J. N. Hillgarth, «Una biblioteca cisterciense medieval. La Real (Mallorca)», Analecta Sacra Tarraconensia,  22 (1959) 89-103. J. N. Hillgarth, Readers and Books in Majorca. 1229-1550, II, Paris: CNRS 1991, pp. 328-334.

[3] Román Piña Homs, El Consolat de Mar. Mallorca 1326-1800, Palma de Mallorca: Institut d’Estudis Baleárics 1985, 57.

[4] Piña Homs, El Consolat de Mar, 29-30.

[5] Piña Homs, El Consolat de Mar, 52 i58.

[6] Piña Homs, El Consolat de Mar, 90.

[7] Arcadio García Sanz, «Un nuevo códice mallorquín del Llibre del Consolat de Mar», Anuario de Historia del Derecho Español, 38 (1968) 638-639.

[8] García Sanz, «Un nuevo códice mallorquín del Llibre del Consolat de Mar», 635-639. Aquí, vegeu les pp. 636-637. Maria Teresa Ferrer i Mallol, «Arcadi Garcia i Sanz. In memoriam (1926-1998)», Anuario de Estudios Medievales, 28 (1998) 911-924.

[9] Gaspar Munar Oliver, «Síntesis histórica de la Biblioteca Balear de La Real. Palma de Mallorca», Estudis Baleàrics, 4 (1986) 86‑69; García Sanz, «Un nuevo códice mallorquín del Llibre del Consolat de Mar», 635.

[10] García Sanz, «Un nuevo códice mallorquín del Llibre del Consolat de Mar», 638.

[11] García Sanz, «Un nuevo códice mallorquín del Llibre del Consolat de Mar», 636.

[12] Josep Amengual i Batle, «La concepció lul·liana en l’establiment del diàleg i la pau», Symposium on the Progressive Development of International Law. Palma, Mallorca on the 11 March 2016, 18h. A la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca, Palma 2016, 5. Vegeu, Josep Amengual i Batle, «La recerca del bé públic, irrenunciable per a l’establiment del diàleg per a la pau, segons Ramon Llull», El llegat de Ramon Llull, Antoni Bordoy Fernández-Rafel Ramis Barceló, (eds.), Barcelona: Universitat de Barcelona 2018, 127-152, on hi ha referències bibliogràfiques, entre les quals interessen més R. Bauzá, «Doctrinas jurídicas internacionales de Ramón Llull», Estudios Lulianos, [= Studia Lulliana], 2 (1958) 163-164; Armand Llinarès, Ramon Llull, (Col·lecció estudis i documents, 12), Barcelona: Edicions 62 1968, 251-252.

[13] Gabriel Ensenyat i Pujol, «Lul·lisme i pràctica missionera mallorquina a les Canàries», Id., Treballs sobre Ramon Llull, Palma: Institut d’Estudis Baleàrics 2007, 121-152. Josep Amengual i Batle, «L’herència lul·liana i la missió mallorquina a Canàries: la missió sense espasa». (Miscel·lània Gabriel Llompart/1), Randa, 61(2008) 73-91.